«A menudo las bromas y el sarcasmo eran la botella
en la que los depresivos clínicos enviaban sus
aullidos más estridentes en busca de alguien
que los cuidara y ayudara»
La Broma Infinita, David Foster Wallace
Hi ha qui pensa que les lectures d’estiu han de ser lleugeres, perfectes per dormitar vora l’aigua, que permetin relaxar la ment i deixar-la divagar mentre prova d’endevinar qui és l’assassí de la novel·la negra d’èxit. Hi ha qui pensa que les lectures de l’estiu són aquelles en les quals ens submergim amb més temps de l’habitual, que ens desafien, que ens permeten ser absorbits per mons i narratives intricades, riques, inacabables i que no podem assumir durant l’any. Per mi, l’estiu és per a aquestes darreres; lectures que te’l colonitzen, l’acompanyen, el marquen.
Us proposo per passar l’estiu en companyia «La Broma Infinita», de David Foster Wallace. Foster Wallace trenca la tradició del que s’anomena la Gran Novel·la Americana i que atén a les següents característiques: escrita per americans, que parla dels valors dels Estats Units, que tracta algun tema prototípic d’aquesta societat i escrita com una novel·la riu. «La Broma Infinita» és una Gran Novel·la Americana, perquè compleix totes les característiques, però que conté una critica implícita. Una mica a lo Cervantes, que fa una novel·la de cavalleries criticant les novel·les de cavalleries.
Marathe, dels assassins en cadira de rodes, el gran Pemulis, Madam Psychosis, Don Gately, són personatges inoblidables que faran les delícies dels aficionats a les psicologies complexes. Perquè si alguna cosa caracteritza la prosa de Foster Wallace és el torrent amb el qual basteix els personatges, explora la seva psique com faria amb la seva pròpia. I tot amb una mixtura de tècniques i amb un estil que es torna cada cop més complex, amb frases llargues, subordinades i repeticions que formen part de l’arquitectura textual de la novel·la i li donen coherència i unitat.
Temàticament, és també molt rica, amb una distòpia climàtica en marxa, terrorisme, angoixa personal, tenis, mort, l’entreteniment tractat com una lacra i, per sobre de tot l’addicció com a motor. Molts dels personatges són addictes: a les drogues, a l’alcohol, a les idees, a l’entreteniment, a l’amor, als esteroides, al plaer individual; les addiccions tenen a veure en com som com a cultura, en com ens relacionem amb les coses i a partir d’aquí Foster Wallace edifica la seva crítica social, el revés de la Gran Novel·la Americana.
En fi, una altra novel·la total, però aquesta parteix d’una premissa que ja trastoca la lògica. Estem a Enfield, on hi ha una acadèmia de tenis on tots són addictes i la Ennet House, una clínica de rehabilitació de drogodependències, on tots estan sobris. Un viatge extraordinari que mentre us acabo l’article ja tinc ganes de rellegir; això sí, descalça, vora l’aigua, intentant fugir de la xafogor, tal com es gaudeixen les novel·les d’estiu.