«Caridad», magnífic aplec de relats d'en Mark Richard, a quin més sòrdid i estrafolari, és un veritable «monstruari» de personatges, diàlegs i històries tant estrambòtiques com inquietants. També divertides, plenes de tendresa i un singular i espatarrant sentit de l'humor. Del bo i millor humor negre, surrealista i absurd, aquell que aplega la crueltat i el ridícul; l'esgarrifós i l'emocionant.
El límit de l'humor és la seua qualitat. I en això, a més del talent i sensibilitat per fer-ho, legitima i ajuda haver-les passat putes, viscut i estat una d'elles. Humor negre no és l'acudit fàcil i gratuït, destraler i provocador enfotent-se de desgràcies —habitualment alienes— i desgraciats, no gràcies.
I en Mark Richard va més que sobrat de tot plegat com per saber de què, qui i com parlar per explicar de la millor forma. Certes veritats només es poden expressar per aproximació; o bé limitant-se als fets, allà cadascú amb la interpretació (es pressuposa la capacitat del lector, per anar més enllà de la literalitat; una consideració de l'autor vers la intel·ligència d'aquests, en deia Bataille). O els recursos i esbojarrades sortides a les merdes que hem d'empassar cada dia, les que construïm plegats quan ens ajuntem; les absurdes i dramàtiques situacions amb què hem de lidiar.
D'això i així neix l'humor. Necessàriament negre. Lo altre és simplement graciós. I està bé i també que així sia. Però parlem d'una altra cosa (més seriosa i profunda).
Vísceres de realitat i l'esmorzar nu a la punta de la forquilla. Queixalades i riallades boges per suportar el dolor i el sense sentit, l'absurd, la indiferència i la crueltat del món, amb petites traces d'humanitat, com cacauets o clares d'ou als lluços congelats.
Per inversemblants que puguin semblar situacions i esdeveniments, tal qual les va veure i viure. Tothom té dret a recrear i construir la seua versió de les coses (una hipòtesi com qualsevol altra, tan legítima i lògica com allò que anomenem realitat, al cap i a la fi, un mer consens —a hores d'ara impossible—), empescant la gràcia entre l'absurd i arrencant el riure al dramàtic, transcendint la tragèdia traient-li punta a persones i situacions; esquivant els trets, surfejant en sec i fent funambulisme pel cantó cafre de la vida. Densament poblada de fills de puta i egòlatres, malparits, idiotes integrals i psicòpates integrats.
Tota ficció és autobiogràfica, tota realitat subjectiva, simplement alguna més comuna i corrent que una altra. O altrament la realitat és morta, la causa: el seu excés. Baudrillard és ben viu.
Com a exemple, et desencaixes i parteixes com la contorsionista del circ ambulant feta trossos per l'hèlix d'un vaixell… Tota la tropa «sumbada» que treballa al port, renegant mentre recullen els mil pedaços… I l'entranyable i desencantat policia amb bermudes que ho investiga, personatge que dona per a novel·la o sèrie; que fa art contemporani —i un xic macabre— per exorcitzar els fantasmes dels cadàvers, vísceres i l'excés de realitat que du al cap, i amb les que ha de conviure. I que reparteix i obliga a penjar a les seues parets als que els duen a la seva esquena i consciència, aquells que en conservin un bri. Colla de malparits. Que entre tots la vau matar i ella sola morí trinxada… Carn vol carn… per a la picadora.
Aquest és un dels millors relats d'humor negre que he llegit mai. I n'hi ha d'altres…
####
Així que —pretenia ressenyar un llibre i ho acabo fent d'un autor— vaig directe a les seues «memòries»... «Casa de oración n°2», i en surto corprès i sorprès, si no n'estava prou amb en Mark Richard… Vinc de la monumental autobiografia d'en Martin Amis, «Experiència», extraordinària, lúcida i commovedora, i possiblement la seua millor obra… I m'és inevitable la comparació; la que suma més que classifica. I malgrat el contrast —d'estil i de ses pròpies i diametrals vides, cadascú gaudeix, porta i pateix com pot— ambdues em resulten epatants. Imperdibles per qualsevol que en vulgui saber i entendre millor, tant als mateixos autors com també gaudir d'aquestes meravelloses lliçons de vida i d'escriptura.
En Mark passà bona part de sa infància en hospitals per a nens espatllats, entrant i sortint cada 2x3 de quiròfans i rehabilitacions 1.000 a causa d'una deformitat, que segons un malastruc metge (compte amb allò que diagnostiqueu, els pronòstics i les etiquetes que pengeu; hom se les fa seues com a identitat, pretexte o excusa) el condemnaria de per vida a una cadira de rodes passada la trentena… El dia que els complia venia el seu cotxe i feia autoestop per a mudar-se a Nova York i ser escriptor… Tot l'anterior i el posterior et sorprendrà (no, lo següent…). Els periples hospitalaris entre nens «especials»; locutor de ràdio als 13, feinejador a un vaixell pesquer, fotògraf aeri, pintor, cambrer, investigador privat… Sorprenents «cameos» amb Jimmy Carter, John Lennon i Yoko Ono, William Burroughs, Robert Altman, Larry Brown… Sempre amb el refugi i salvació, l'acompanyament i farmaciola de la literatura… Fins a rebre el PEN/Hemingway de mans de Norman Mailer, donar classes de literatura a Oxford i escriure guions per a sèries de televisió.
Narrat sintèticament i a un ritme frenètic (alguns paràgrafs, com tots els seus relats donarien per a novel·les senceres), en present i segona persona… Com si hom fos el protagonista —atansant així al lector a l'experiència i l'emoció viscuda—; com si fos un altre qui l'explica —distanciant-se'n l'autor, com si algú altre li estigués contant la seua vida—…
«El teu cirurgià no ho veuria pas amb bons ulls. Tot i que els malucs són nous tens encara el costum de mirar cap avall per no ensopegar. Sempre has odiat la teva manera de caminar. Un cop, quan caminaves amb la teva dona per un moll, agafats de la mà, et va dir que miressis al terra per veure les vostres ombres juntes i et vas negar. Evites mirar el teu reflex en acostar-te a un aparador. Un amic, potser el noi de la universitat amb la cara desfigurada, et va dir que no series tu sense la manera com camines. Va dir que és com si estiguessis travessant amb dificultat alguna cosa que ningú més no veu… Eres el tipus de nen que accelerava les probabilitats d'un infortuni inevitable».
Infortuni com tenir, a més d'haver-ne estat, un fill «especial» —o aquest maleït humorista, una altra «errada del nostre senyor»—… Potser fou necessari haver estat aquell fill, per comprendre i acceptar («era difícil ser el meu pare»), i estar preparat per ser-ne aquest altre…
«La situació del teu fill posa a prova la teva fe. Les bajanades que et deixen anar no ajuden gaire. Tu, però no ofereixes bajanades a la gent en moments de dificultat. Has après que l'única bajanada que pots oferir als altres en moments de dificultat és dir-los que els estimes. Tampoc no ofereixes oracions amb l'esperança de canviar les coses. Has arribat a la convicció que aquest tipus d'oracions són perilloses, sobretot les que comencen per “Si...”, en condicional fal·laç, un altre temps verbal…».
I començo «Niño pez», novel·la de ficció, i a les poques planes ja estic al·lucinant. I tiro cap a la irreductible, passet a passet, mai cap d'igual, a empescar el seu altre aplec de relats, «El hielo en el fin del mundo», que Raquel fa dies em diu ei!, ja tens el llibre!
Un altre, però segur no un qualsevol. Doncs Mark Richard sí, és «especial», massa especial… Agosarat com per ser si mateix, únic i autèntic. Malgrat passar-les ben putes. O precisament. Genial per com hi respon, i s'ho, i ens ho explica d'aquesta manera.
No us el perdeu, en voldreu més, i quedarà per sempre dins vostre.