La literatura i el cinema, des dels inicis del setè art, sempre han estat lligats. Les obres literàries han estat sempre una font d’idees, d’històries, de recursos perquè els estudis cinematogràfics creessin el seu món d’entreteniment, i alhora com a una expressió artística més. D’adaptacions de llibres al cinema n’hi ha de diversos tipus, de millors o pitjors, d’encertades o fallides, més ajustades a l’escrit original o al contrari, una adaptació més lliure.
Infinitat de creacions literàries han tingut la seva adaptació cinematogràfica. Podem començar esmentant una obra cabdal de la literatura universal, i que ha estat adaptada fins a no poder més, com és el «Dràcula» de Bram Stoker. El príncep de les tenebres ja forma part de la cultura audiovisual, global m’atreviria a dir, dels cinèfils. Pel·lícules i sèries de televisió han contribuït a construir-nos l’imaginari i el món que envolta al comte Dràcula. Des de la primera adaptació d’èxit amb el Dràcula de Todd Browning (1931), a la posterior Dràcula de Terence Fisher (1958), de la recordada productora britànica «Hammer» a la seva època daurada dels seixanta i setanta, o una de les més properes als nostres temps i de gran èxit al seu moment, com va ser el Dràcula de Francis Ford Coppola (1992).
Totes són ben diferents entre elles però alhora comunes en la seva essència. Cadascuna adapta el llibre, unes des d’un vessant més literari, altres des d’un punt de vista més enfocat al terror, o fins i tot n’hi ha ben a prop de la comèdia.
Aquesta és la màgia de les adaptacions literàries, i més concretament, de les obres universals, que han donat centenars de films de Dràcula, totes semblants però alhora úniques. Ja pots haver llegit l’obra de Bram Stoker i haver vist multitud de pel·lícules basades en el mateix personatge i el món que l’envolta, que cada vegada que et disposis a visualitzar una nova pel·lícula del xucla-sang més famós, ho faràs amb totes les il·lusions i esperances de gaudir d’una, millor o pitjor, nova història de Dràcula.
Això m’ha portat a descobrir respectables versions, que no gaudeixen potser d’una gran popularitat dins del món cinèfil, sigui per desconeixença o perquè al seu moment no van triomfar en la crítica i el públic en general. Com per exemple, el Dràcula de Dan Curtis (1974) o el Dràcula de John Badham (1979). N’hi ha moltes més, ho sé, però si les enumerem totes, això ja no seria un post.
Hi ha altres adaptacions que han superat amb escreix l’obra literària, sobretot en reconeixement al llarg del temps, malgrat que al moment del seu llançament fossin novel·les d’èxit. Ens centrarem en dues pel·lícules, que la gran majoria coneixereu, «L’Exorcista» de William Friedkin (1973) i «El Silencio de los Corderos» de Jonathan Demme (1991). Dues obres cinematogràfiques, per algunes considerades obres mestres del gènere del terror, però que sens dubte gaudeixen del pràcticament total beneplàcit de públic i crítica. A qualsevol que escolta algun d’aquests dos títols, automàticament li venen les imatges, els diàlegs, la música; però no hi ha tants que saben que aquestes dues pel·lícules són adaptacions, que al seu moment van ocasionar un gran revolt convertint-se en novel·les mediàtiques.
No obstant això, des del meu parer, la pel·lícula ha superat al llibre, en popularitat i transcendència. William Peter Blatty va publicar «L’Exorcista» l'any 1972 i ràpidament va ser un èxit de vendes i considerat un dels millors llibres de la dècada (només als Estats Units es van vendre 13 milions d’exemplars). L’èxit va ser tan fulgurant i aclaparador que ràpidament la indústria del cinema va veure que seria una història que funcionaria molt bé a les pantalles. Va ser el mateix William Peter Blatty qui crearia el guió de la pel·lícula, que juntament amb el director William Friedkin, que ja venia de guanyar l’Oscar per «French Connection» (1971), van donar forma a un èxit d’escala global. Amb el pas del temps, William Peter Blatty li va agafar gust a això del cinema i va esdevenir director, explotant el seu fenomen literari, amb la tercera part de «L’Exorcista III».
Resulta fascinant haver vist una pel·lícula tantes vegades, poder haver memoritzat escenes i diàlegs, i acabar endinsant-se en el llibre que en va ser la inspiració. Comprovar com s’ha fet l’adaptació, les similituds entre el llibre i la pel·lícula, i a l’inrevés; si hi ha personatges diferents o tractats des d’un altre punt de vista o si hi ha trames secundàries que complementen a la principal.
El mateix va succeir amb «El Silencio de los Corderos», escrita per Thomas Harris el 1988 i adaptada al cinema l’any 1991 per Jonathan Demme, que va aconseguir els 5 principals premis Oscar, només una fita aconseguida per tres pel·lícules en tota la història.
Com a apunt final, i exemple encara més sorprenent, podem nomenar les pel·lícules «explotation» d’acció. A priori resultaria complicadíssima la seva adaptació a la pantalla, com ara «Acorralado» (First Blood), la primera de la mítica saga Rambo, del director Ted Kotcheff, adaptació de la novel·la «First Blood» (1972) de l’escriptor canadenc David Morrell. Si penseu que la pel·lícula és un exercici d’acció i de violència, esteu ben equivocats, donat que el llibre és molt més violent i acarnissat, i amb un final ben diferent al «happy ending» de la pel·lícula. Però això només ho sabreu si llegiu el llibre.