Tota una joia i deliciosa lectura la d'aquestes cartes creuades, postals, collages... Escribe si vendrás, que durant dues dècades mantingueren la poetessa i premi Nobel Wisława Szymborska i el seu company, el novel·lista, poeta i guionista Kornel Filipowicz.
(Permeteu-me el parèntesi. Filipowicz és un autor tan fascinant com desconegut, un mestre en la prosa breu i l'ús de la ironia. Cronista d'històries minúscules, d'éssers anònims i paisatges humans, el seu estil directe, senzill i alhora ple de saviesa i humor és realment exquisit. D'aquells autors que et captiven amb els seus personatges encisadors de tal forma que hom voldria conèixer el seu alter ego creador, segur un tipus genial. Malgrat que va escriure una trentena de llibres, només podem gaudir d'un parell de títols en castellà —imperdibles les seves Memorias de un antihéroe— i cap en català... Tanco parèntesi.)
D'autores i autors que m'agraden procuro llegir també diaris i correspondència, per descobrir-los en un altre registre i conèixer-los millor, fora del marc del qual s'ha escrit per al públic. I dins el gènere epistolar, també les diguem-ne «sentimentals»: les de Kafka a Milena, de Maiakovski a Lili Brick, de Joyce a Nora...
Aquestes tenen l'al·licient afegit de transitar en ambdós sentits, i entre dos genis de la literatura. Així doncs, i a banda del propi valor literari, tafanejant en les seves converses i afers quotidians, també ens serveixen per descobrir i gaudir de la seva singular relació, preuada i preciosa en temps d'amors gasosos, d'intercanvi d'interessos i afectes espuris, o de l'utilitarisme i la manipulació emocional i el capitalisme aplicat a totes les esferes quotidianes.
Per un cantó l'obscura i fosca poetessa, la «dona difícil» i malcarada... A l'altra banda i al seu cantó en Kornel, intel·ligent i divertit, comprensiu i amable, còmplice i refugi entre els sorolls: la companyia i serenitat de l'amic i l'amat.
George Eliot, a Daniel Deronda, parla d'un dels secrets del canvi de disposició mental de Gwendoline: «Per a molts de nosaltres ni el cel ni la terra contenen cap revelació fins que certa personalitat toca la seva amb llur influència particular i els torna receptius». Allò de sortir d'un mateix, treure el millor de l'altre i (poder) ser d'una manera concreta i diferent amb determinada persona: el més semblant a la millor versió d'un mateix. I a voltes, ni tan sols és per causa sinó a propòsit d'aquella persona: una estranya influència fruit d'una benaurada confluència...
Que dona peu a la possibilitat d'assolir la senzillesa; la complementarietat en allò que ens diferencia, la compatibilitat en l'essencial. I també quan, quant i fins a on en allò que no... Doncs el més difícil (i a la fi determinant en qualsevol relació) és quadrar les diferències que no pas les afinitats i semblances que puguem tenir.
Tot un divertimento observar com adopten rols imaginaris i se segueixen el joc: la comtessa i el seu testaferro... O Rozia, la serventa illetrada de Wisława, enamorada de Filipowicz, intentant concertar cites secretes en les absències de sa senyora...
«Oiga usté! Mi señora se ba el martes por la mañana e bisto el biyete así que seguro se irá y usté podrá benir y helegir las postales que más le gusten yo también escribo esto en una postal bonita pero mi señora tiene tan tas que no se dará ni cuenta así que benga y traiga milhojas con crema y bombones y yo le coseré lo que aga falta después iremos al cine a ber una película en la que canta Irena Santor y después a la caseta de tiro y la señora no bolberá asta dentro de un mes y yo le esperaré a usté sienpre Rózia».
Gatets escrivint cartes; dibuixets i collages amb allò que tenien a mà, com el de la portada del volum: «Vols una plometa?»... Un lluç empassant-se a Szymborska... Un tapir, indignat per com parla el senyor Kornel a la senyoreta Wisława darrerament...
Situacions surrealistes i absurdes, recreades o inventades, amb segones i terceres, doncs tota broma amaga i revela alhora quelcom —intencionat o inconscient— per a qui ho sap veure i n'és còmplice; de diferències, retrobades i sentiments, però sobretot d'un mateix «idioma», una llengua pròpia.
Poques vegades tenim l'ocasió d'apropar-nos a persones tan excepcionals des d'una perspectiva tan propera i singular, d'immergir-nos i participar dels seus particulars codis de comunicació.
I gaudir-ne amb aquella discreta vergonya de qui tafaneja en afers aliens i la intimitat d'una parella, sempre única i en aquest cas, ben peculiar. Aquesta possibilitat d'observar un món —cada parella ho és, en la mesura en què va construint i establint un llenguatge propi— ara irremeiablement extingit.
Doncs amb cada llengua minoritària i minoritzada que es perd, també ho fa una manera d'observar i aprehendre el món.
+++++
Una part no gaire considerada, inherent i essencial del dol, tant o més dolorosa que la pròpia absència física, és la pèrdua de l'idioma establert amb aquella persona, que constitueix la base d'una identitat compartida i els pilars d'un vincle, que va arrelant i creixent —i que sovint es trenca precisament quan ens n'allunyem, quan sorgeix (i no ens en sortim de) la diferència i el malentès—. Els tàcits paratextos, les referències comunes i les experiències compartides, així com la seva lectura; els invisibles detalls, gestos i senyals còmplices que obeeixen a codis secrets... I la impossibilitat de dialogar i «parlar-lo» amb cap altra persona. Allò que només entendria, podries explicar, tindria sentit per, riuríem amb... Més per com ho explicaríem que per allò i el què, tant és això.
Només ens queda conservar aquest idioma propi i llenguatge particular (al cap i a la fi, una forma singular d'expressar i manera de ser, allò que millor defineix una personalitat i doncs, també una relació) en la nostra memòria lingüística com a íntima i petita immortalitat.
Doncs existeix soledat més gran que la impossibilitat de comunicar-se? I, alhora, record més present, petjada més fonda, fidel i persistent?