«Cómo duele el tiempo perdido en mirar hacia el pasado o hacia el futuro, todo menos lo que no se tiene en el presente»
Aquest fragment és solament una de les nombroses reflexions que ens deixa al llarg de les seves cent setanta-nou pàgines, la protagonista de «Sobre mi hija», de l’escriptora sud-coreana Kim Hye-jin. Una novel·la escrita en primera persona que despulla, sense embuts, un món vist des dels ulls de la maduresa d’una dona enfrontada amb la crua quotidianitat de la seva vida.
Esgotada física i emocionalment, decebuda amb la vida viscuda i desil·lusionada amb el futur que l’espera, assistim a la complexa relació afectiva que la narradora manté amb Green, la seva filla i Rain, la parella d’aquesta. Una mare que se sent incapaç d’acceptar la unió amorosa entre dues persones del mateix sexe, amb totes les contradiccions i sentiments de culpabilitat que això li genera.
En una societat clarament hostil a tot allò que surt de la norma, som testimonis de l’enfrontament generacional vist des de l’òptica de la pèrdua de la joventut, un malbaratament que no desitja per a la seva filla; la nostàlgica mirada enrere vers un passat ja desaparegut i el temor de l’arribada d’un futur no gaire encoratjador. Aquesta visió negativa de la vida, a més, es veu reforçada en la persona de Jen, una pacient del geriàtric on treballa i amb qui manté una relació afectiva que va més enllà del fet purament laboral. La seva pèrdua de facultats és el reflex d'un camí de recorregut inexorable.
«¿Por qué el alma siempre se encuentra mirando en la dirección en la que acecha el miedo?»
Reflexions fetes des d’aquell interior que no sap com o, potser, que no vol formar part d’un món on les dones comencen a obrir algunes portes i, sense que se n’adonin, en tanquen d’altres.
Us convido a descobrir, Kim Hye-jin, una autora que em va recomanar, molt encertadament, la Raquel i, alhora, endinsar-vos en una literatura tan llunyana geogràficament, com propera en els sentiments, els neguits i les emocions.
Las Afueras segueix apostant per lectures que es fan curtes, capbussant-nos en els complicats laberints d’uns personatges on les pèrdues, l’espera, el desig i els somnis formen part del trencaclosques vital de cadascun.