Sovint, abans de començar a llegir un llibre, cerco informació sobre ell. Ara resulta molt senzill accedir a les crítiques, les ressenyes, els comentaris o el bagatge literari de qui l’ha escrit. No és que no me'n refiï del contingut, ni tampoc que receli d’allò que m’han aconsellat, però m’agrada preparar-me abans de llegir-me’l, com si es tractés d'enllestir una maleta. Vull saber quina ruta prendré, si els paisatges valdran la pena, on caldrà aturar-se a dinar, a fer nit i què puc trobar-me pel camí. Al cap i a la fi, llegir no deixa de ser una manera més de viatjar, però sense oblidar que també cal deixar un marge a la sorpresa.
I sorprenent ha estat la descoberta del trajecte literari entre Roma, Puglia i Berlín proposat a «Nada es verdad» de Veronica Raimo (Roma 1978), editat en castellà per Libros del Asteroide i per Edicions de 1984 en la versió catalana, «Res és veritat».
Novel·la guanyadora del més prestigiós dels guardons literaris en llengua italiana, el premi Strega Giovani, i també reconeguda amb el premi Viareggio. Dit això, he d’admetre que els llibres que porten la clàssica faixa que els acredita com a premiats o de gran èxit de vendes, normalment, me’ls miro amb un cert distanciament. Amb l’escepticisme de qui, com a lector, tendeix a allunyar-se dels gustos del gran públic, tot i que no sempre sigui així. Malgrat això, he d’admetre que entenc l’impacte que ha tingut l’obra de l’escriptora romana al seu país, ja que t’enganxa des de la primera pàgina. És un d’aquells llibres que es llegeixen d’una volada.
A estones descarada i irreverent, a voltes d’una extraordinària tendresa i proximitat, la Raimo ens parla fonamentalment de la memòria, d’aquests espais buits que anem farcint amb records fets a mida dels nostres sentiments. No en va, ja ho va dir Proust, «Cada lector, quan llegeix, s’està llegint a si mateix».
«En mi familia cada uno tiene su manera de sabotear la memoria en beneficio propio».
Escrita com si fos un exercici gairebé de teràpia autobiogràfica, tot i deixar clar que cal encabir-lo dins el gènere de l'autoficció, car el títol en italià Niente di Vero ja ens dóna una pista amb la seva doble lectura: «Res de veritat» i «Res de Vero (Verònica)».
Un relat que transita pels diferents estrats vitals de la protagonista fins a arribar a l’actualitat, aturant-se en tots els peatges que marquen les nostres vides. La relació amb la mare aclaparadorament controladora, «¡Francesca está al teléfono!»; l’absència del pare mort, obsessionat amb la higiene i la reordenació dels espais, «Hemos caído en la paradoja»; la figura del germà, també escriptor i centre de totes les atencions familiars, la convivència amb els avis, els primers amors, els viatges fets i els frustrats, les fugides, les amistats, la feina, els desamors, les pèrdues, l’empoderament com a dona.
«No recuerdo en qué momento dejé de pensar en mi padre todos los días después de su muerte. En algún momento ocurrió, como sucede en las historias de amor. No te parece posible, pero lo es. Ese momento acaba llegando».
Res de nou que no formi part del recorregut vital de cadascú de nosaltres, però la prosa de Veronica Raimo aconsegueix que ens aturem en detalls on ella sap extreure’n la part més divertida i grotesca, alhora que també el vessant més pertorbador. Un exemple: la visió de la primera polla —sí, ho escric tal qual ho narra ella mateixa—, una descoberta del sexe masculí que, com sol passar massa sovint, es produeix amb algú proper a la família, de manera confiada i no consentida, a una edat encara infantil. Resulta esfereïdor constatar com hi ha tantes dones a les quals us ha passat això en el món real.
«La mayor parte de los recuerdos nos abandonan sin que nos demos cuenta; en cuanto al resto, somos nosotros los que los transmitimos en secreto, los difundimos por ahí, los promocionamos celosamente, como vendedores puerta a puerta, como charlatanes, en busca de alguien a quien engatusar para que se suscriba a nuestra historia. Con descuento, a mitad de precio».
Raimo s’endinsa dins un món fictici però que amaga coses reals, ens agafa la mà i ens arrossega cap a les profunditats reconeixibles de l’opressió, les frustracions, les pors, les inseguretats i les il·lusions de qui solament pretén viure, ser feliç i ubicar-se en el seu jo. Cremar etapes com qui consumeix les diferents fases d’un coet que ens porta cap a la llibertat ingràvida d’un espai; el nostre espai.
«Nada es verdad» va arribar a les meves mans, com tantes altres vegades, gràcies a la recomanació de la Raquel i el Joan de La Irreductible. La gran sort de tenir llibreteres i llibreters de confiança és que fan la feina d’un metge de família: detecten amb precisió quirúrgica les teves necessitats, les diagnostiquen i et recepten la lectura adient. I el millor de tot, l'encerten i guareixen la teva necessitat.
Ara sóc jo qui us recomano la seva lectura, no us decebran els moments de riure, les pinzellades d’ironia, de tendresa, d'abandonament, de reconstrucció. Un exercici d’autoreflexió on entendreu totes les cites que he afegit en aquesta ressenya. Una obra a la qual s'hi ha afegit, mentre escric aquestes línies, la novel·la més recent publicada per la Raimo «La vitta è breve, eccetera», que no em consta que encara estigui editada en català o castellà, però que també us en recomano la seva lectura.
Ja per acabar vull compartir-vos un enllaç interessant de Youtube. Es tracta d’una entrevista on l'autora parla del seu llibre. Ho fa amb el característic accent del dialecte romà, la qual cosa vol dir que la sentireu parlar molt de pressa i vocalitzant poc, però si teniu unes certes nocions d’italià, val la pena l'esforç per tal de descobrir aspectes de la novel·la i del seu procés creatiu.
Un procés on ella mateixa ha explicat més d'un cop que gràcies a autores i autors com Natalia Grinzburg, Joan Didion, Annie Ernaux o Scott Fitzgerald, entre altres, va arribar a entendre que l’alta literatura no consisteix en un acte transcendental i seriós, sinó que pot arribar a prendre un to divertit i irreverent que trenqui l’encotillament dels nostres entorns.