«Sempre passant, el corrent de la vida, allò que perseguim en el corrent de la vida ens és més car que tota la resta»
James Joyce
Des de temps immemorials la literatura ha estat un recurs per viatjar per altres indrets, per recórrer altres èpoques i per sentir altres vides. Allò geogràfic, en molts casos, transcendeix allò literari i deixa emergir uns llocs a cavall entre allò real i allò místic, la connexió entre un llibre i un lloc acaba sent un recurs meta literari, un construeix l'altre.
D’entre tots els monuments literaris erigits a una ciutat, potser el més impressionant és el Dublín de Joyce. L'Ulisses és una obra mastodòntica alhora que és una abraçada a allò quotidià, a allò mundà. El món sencer cap a l'Ulisses, però també és un monument a una ciutat, no en va James Joyce va afirmar que si Dublín fos destruïda es podria reconstruir a través dels seus llibres. En el seu exili voluntari lluny d'Irlanda, ell mateix es va valer de plànols, diaris i altres documents de l'època i va escriure desenes de cartes a amics i familiars perquè li anessin a comprovar certs llocs, va demanar que verifiquessin algunes distàncies, per així reconstruir el més exactament possible la ciutat que el va veure créixer.
Un cop erigida la mística a les lletres li falten els fidels, aquests milers de lectors i lectores de tot el món que any rere any es reuneixen a Dublín per retre homenatge a l'obra de Joyce. Cinquanta anys després d'aquell 16 de juny del 1922, un grup d'escriptors va decidir instaurar el Bloomsday, el festival que es desenvolupa als carrers que recorrem després dels passos de Stephen, Leopold i Molly Bloom.
En aquest itinerari la tradició mana visitar la farmàcia Sweny's, d'on ningú no surt sense la reglamentària pastilla de sabó de llimona; seguim amb un passeig pel cementiri de Glasnevin i degustant un sandvitx de gorgonzola al Davy Byrne's Pub a Duke Street; ens airegem a la torre Martello, on es va allotjar Stephen Dedalus, a Sandycove; apaguem la set als múltiples pubs que Bloom recorre amb Stephen i tornem a casa, a Eccles St., per sentir a Molly improvisar el seu espectacular monòleg final. Una ruta, certament, per a tots els sentits.
Dublín fa olor de pinta, però també té una aroma literària impregnada en cadascun dels seus ambients i l'Ulisses conté tota aquesta essència; per les venes del llibre flueix el corrent de la consciència dublinesa tant com la dels seus propis personatges. James Joyce diu: «Si puc arribar al cor de Dublín, puc arribar al cor de totes les ciutats del món», la conquesta de la ciutat és la síntesi de totes les ciutats, l'escenari definitiu, tan particular i tan universal com només ho pot ser l'experiència literària. I així, mentre «un pesat núvol cobria el sol lentament, ombrejant la cenyida façana de Trinity» emergim d'aquell enlluernador viatge, que a estones sembla inabastable, a estones imprescindible, però al que sempre tornem, un viatge literari en què gaudim dels dies corrents com a moments extraordinaris i acabem cridant «yes I said yes I will Yes».