La saragata

27 JUL

Llegir i rellegir, per exemple Claire Louise Bennet

Per Alfred Iniesta
Llegir i rellegir, per exemple Claire Louise Bennet

Deia en Joan Fuster que la manera més seriosa de llegir és rellegir. Sovint ho fem amb determinats fragments. Anem a buscar-los dins el caos, ordre i criteri de —allà— cadascú en la seua biblioteca; el prestatge i lloc aproximat, el subratllat o la marca, l'anotació i el volum… I oh sorpresa no hi és… on haurien de ser (i quina penques o malvat serà, que no l'ha retornat?).

 

Responia en Bowie al qüestionari Proust que allò que més valorava d'una persona era la capacitat de retornar els llibres. 

 

(Els emprestats són precisament els que més t'agraden, aquells que vols conservar —i doncs necessites— per poder-hi tornar i als quals recórrer… i consideres agradaran o faran bé a aquella persona —i moment— en concret. És un acte d'amistat i d'amor, i també de confiança superior al del regal. Regalar ho pot fer qualsevol, i qualsevol cosa, fins i tot que avorreixes t'és indiferent o desagrada.)

 

Perquè aquesta és la raó de ser i el destí d'una biblioteca personal, la relectura pròpia i la lectura d'altres… No l'acumulació banal i la fal·làcia intel·lectual, com un d'aquells personatges que a voltes va esbossant mentalment l'autora d'aquesta sorprenent i arriscada novel·la, metaliterari diari titulat «Caja 19», de Claire-Louise Benett… Que adquireix una enorme biblioteca amb totes les planes dels volums en blanc… I que com l'emperador despullat tothom ho sap, tret d'ell mateix…

 

Algun cop rellegim llibres sencers, i potser algun d'ells uns quants cops. Si això succeeix mentre l'estàs llegint, retrocedint i avançant, i des del principi tot just acabat, suposo has topat amb quelcom excepcional. Que a més d'arribar-te i agradar i vols tornar a gaudir, o potser no has copsat a fons, si això és possible… Amb la sensació que t'has perdut quelcom i el vols recuperar, per comprendre'l més i millor, en un altre o afegit sentit. Allò que t'ha agradat i també passat per alt. Si no de què.

 

I aquests són els millors, els llibres que mai s'acaben i que evolucionen amb un a mesura que hom creix, deia Martin Amis, plens de noves recompenses.

 

«Ningú es banya dos cops al mateix llibre» escriu Benett… Aleshores a més de doblegar la cantonada de la plana també hi dibuixo un o dos… Excepcionalment, tres signes d'exclamació, llapis o boli tant és; sí, soc un d'aquests que —com Claire-Louise— gargoteja, subratlla i anota els llibres.

 

«No em va tornar el llibre i sé que mai no ho farà, i sé que no l'ha llegit i que probablement mai no ho farà. No m'agrada que els meus subratllats caminen per casa seva, a uns carrers de distància, en porpra intens dins d'un llibre que ell ignora. A vegades penso a anar-lo a demanar. Però no goso: Em pots tornar el llibre, si us plau? No, no soc capaç de dir una cosa així. És clar que el puc comprar una altra vegada, i suposo és el que acabaré fent. I mentre el llegeixi de nou aniré subratllant frases, però no seran les mateixes frases; és molt probable que les frases que subratlli en el futur siguin diferents de les frases que vaig subratllar en el passat».

 

Tot plegat m'ha succeït amb «Caja 19». Gaudint de l'emoció i l'experiència de les seues lectures, allò que hi veu, descobreix (de l'obra, d'autores i autors, de si mateixa) i l'interès i reflexió que li desperten, i que intenta descriure i transmetre. 

 

Però també d'on neix i com sorgeix la creativitat, espontàniament o donant via lliure a la imaginació. Remesclant —com a realitat mixta i personal— lectures i personatges, reals o imaginaris, d'altres i de propis, barrejant records i fets quotidians amb ficcionats en construcció; distorsionant-los, ubicant-los en diferents escenaris, característiques, situacions… I com ho treballa per la necessitat d'expressar i articular eixa imaginació, comprendre-la i donar-li forma amb veu pròpia. Sentit i bellesa amb paraules i frases. «Caja 19» n'és ple. De cantonades doblegades, subratllats i anotacions.

 

Tot un desplegament de creativitat i alhora petit gran homenatge a la paraula, pensada, escrita o llegida; a l'escriptura i a la lectura, en totes les fases d'aquests processos, de qualsevol procés creatiu. Doncs llegir també és crear, rellegir o recordar: recrear… Ho fem cada cop, de forma i amb resultats diferents —deia Oliver Sacks a «El riu de la consciència»— que recorrem a la memòria. Així doncs, i també cada cop que llegim i rellegim.

 

«Caja 19» és un lúcid i original, exquisit exemple i excel·lent demostració de llibertat creativa i d'escriptura, i a la vegada enaltiment de la imaginació, l'art i la literatura (en especial de les dones) a partir del més petit i el detall, d'allò més íntim i personal, amb un llenguatge i sensibilitat propis i singulars.

 

Però més enllà de tanta anàlisi i per sobre de tot, aquests divertits apunts d'una estudiant de literatura i caixera a temps parcial, intel·ligent i trapella, curiosa, excèntrica i una mica als núvols resulten deliciosos de llegir. Amb mil anècdotes, referències literàries i reflexions interessants, segur prens nota d'alguna. Passa massa ràpid i bé, i per això et deixes moltes coses pel camí…

 

«Certes paraules escrites estan vives, actives; estan per complet al present, al mateix moment que una. De fet, fa la sensació que s'escriuen a mesura que es llegeixen, que tal vegada són els nostres propis ulls sobre la plana els que les fan aparèixer, en tot cas certes frases que semblen no separar-se gens ni mica d'una o del moment en què una les llegeix… I no succeeix el mateix a l'inrevés, que les planes que llegim ens donen vida? Passar les planes, passar les planes. Sí, és així com vaig continuar vivint… A vegades només cal una frase. Una frase i ja està, ja som part d'alguna cosa que ha estat part de nosaltres des de sempre, sigui el que sigui el que això signifiqui».

 

Si t'agrada molt llegir; llegeixes molt, i la Literatura; si t'agrada escriure, ja ho fas o ho voldries fer millor. Trobar la teua millor manera d'expressar allò que penses, imagines i voldries dir, al cap i a la fi, el que ets — allò formal del teu relat, amb el teu llenguatge propi i l'estil que s'hi escau de forma natural—, explorant allò que tens, ets i et fa diferent (això és important, molt important, sinó requisit) i (només doncs) autèntic i original… En definitiva, armar-te amb aquesta poderosa eina…

 

Doncs «hi ha alguna cosa pitjor per a una jove que la privació de l'impuls? Que veure com es malbarata el seu palpitant potencial?».

 

Si algun llibre es presta, a algú altre i en si, a ser llegit i rellegit. Adquirit, regalat o cedit (amb termini i penyora). Compartit i comentat, per què no simultàniament, tant la lectura com les seues interpretacions… i relectures a partir de l'intercanvi d'idees, moments i perspectives, pròpies i d'altres… Perfectament podria ser aquest.

 

«Estudiàvem literatura, però no llegíem per a ser intel·ligents i aprovar els exàmens amb les notes més altes; llegíem per cobrar vida. Ens perdia detectar metàfores, símbols, analogies, presagis…, en llibres i a les nostres realitats immediates. Confoníem vida i literatura i cometíem l'error de creure que tot el que passava al voltant nostre ens assenyalava alguna cosa, quelcom sobre les nostres petites existències, els nostres cors subdesenvolupats i, més important, sobre el que vindria. Què ens esperava? Què ens esperava?».

 

Seguirem amb atenció la trajectòria de Claire-Louise Bennet. Això és massa bo per a deixar-ho passar… o a qualsevol que no ho sàpiga assaborir i, sobretot, retornar.

Tornar a les notícies