Us he de dir que és la meva primera ressenya, fins ara només he posat la meva opinió a Good Reads dels llibres que llegeixo. Però vaig estar molt agraït quan els Irreductibles (que no hi toquen massa) em van demanar fer la ressenya de “L’altre Costat” d’Ivan Ledesma a SPECULA.
A hores d'ara ja és públic que el llibre ens parla de la violència de gènere. Com l’Ivan va comentar en la seva entrevista al “Setmanari Empordà”: “La violència de gènere és una cosa molt seriosa i molta gent vol tapar-la, obviar-la com si no existís, però jo crec que s’ha de posar el focus perquè és l’única forma de conscienciar”.
L’Ivan aborda aquest problema a través de L’Alícia, una dona totalment sotmesa a un masclista egoista, alcohòlic, fastigós, inútil, “vago” (mandrós sona massa fluix) i violent espècimen que té com a parella, la qual un dia decideix plantar-se-l’hi, però ell l’estomaca de tal manera que pensa que l’ha mort i embolica el cos amb la catifa del menjador i fot el camp. L’Alícia es desperta i surt de la catifa i decideix que l’única sortida és matar-lo quan torni a casa. Després de matar al Roger acut a comissaria per a confessar, però sembla que no ha passat res del que ella explica quan la policia acut a la casa de la parella.
Què ha passat? Doncs que l’Alícia s’ha trobat amb el seu conill blanc mentre marxa cap a la comissaria i aquest, li mostra mons on tot és / podria / serà o ha estat diferent.
Aquí és on trio el camí de parlar del tema central del llibre deixant de banda la vessant fantàstica amb què l’autor acompanya la història.
Com es trenca l’Alícia després de l’agressió. Com s’escapa de la catifa i mata el Roger i veu mons on resulta que sempre l’ha volgut matar (fins i tot ho ha arribat a planificar) o mons on sempre han estat junts i ha hagut de tenir-n’hi cura fins a ancians. Mons on el Roger mai ha estat com és sinó una persona treballadora i qui ha estat la dolenta en la història sempre ha estat ella. Tot un ventall de realitats on les coses podrien haver estat d’una altra manera o bé tots els bocins en què s’ha trencat l’Alícia.
El que haurem de decidir com a lector@s és: On passen aquestes realitats? Són dins del cap de l’Alícia? O són realitats paral·leles?
Una de les principals funcions de la ment humana és l’autoprotecció, la supervivència i la reacció fugir o lluitar.
Què ha fet l’Alícia? Ha lluitat? O s’ha deixat endur per l’angoixa i la paranoia del Conill Blanc per justificar el que li ha fet el Roger i que ella no n’és la víctima sinó la culpable? Sí, sí, culpant-se, com moltes dones víctimes de la violència de gènere. Però ha sortit de dins de la catifa on s’estava morint i ha passat a una nova realitat que l’allibera i l’ajuda a continuar endavant tranquil·la i lliure? O en Roger se n’ha sortit amb la seva?
Una novel·la curta addictiva que m’ha fet pensar i m’ha fet mirar des d’una perspectiva en què no hi havia pensat mai: Quins són els límits de la ment humana, en aquest cas concret, de les dones maltractades, assoleixen per bregar amb “els més grans mostres i els més grans horrors de la realitat real”?
P.D: Us deixo aquí l’enllaç a l’entrevista amb l’autor.