«Experiència» és la monumental autobiografia de Martin Amis i probablement la seua millor obra.
«Tots els escriptors saben que la veritat és en la ficció» escriu Amis. Què hi ha d'un mateix en aquesta i hi pot haver de ficcionat en una autobiografia? Suposo en major o menor grau, un poc de cada cosa i en ambdós sentits. Hom pot ficcionar-se de la mateixa forma que treu el nas mitjançant els seus personatges i novel·les, aquelles parts més fosques que no gosaria exposar obertament, almenys en primera persona i nom propi. Un amagatall, una màscara més. Com ves, la de qui escriu una ressenya literària, què tria i allò que en destaca.
«És el com del meu qui que em fa jo. Cap més jo no serà jo mateix» deia en Pedrolo. Sempre és la manera de ser i el com més que el què, també i doncs a l'hora d'escriure allò que ens fa qui som; allò que roman, la manera i l'estil quan tot es va desdibuixant, diluint, perdent, quan gota a gota i de mica en mica es buida la pica. Perquè precisament d'això tracta «Experiència», d'aquest procés de memòria, i també de demolició que en deia Fitzgerald.
En el cas de n'Amis, allò que explica i fins a on arriba, era d'esperar que a les seues memòries no deixés res al tinter ni passés per alt cap tema, per íntim, tèrbol o delicat que fos. És més, precisament aquests en fossin centrals. I plenament literàries, en una família contaminada pel virus del llenguatge i la Literatura; un pare, Kingsley Amis, reconegut escriptor —omnipresent a les memòries, tot un homenatge—; la família donada, la pròpia i la literària: Philip Larkin, Saul Bellow, Allan Bloom, Salman Rushdie, Robert Graves... Així com les lectures, cites i interpretacions d'altres autors, ses vides i morts.
L'experiència és «aquest enemic miserable», doncs «un cop i un altre se'ns presenta una nova sèrie de normes que exigeixen ser desxifrades. En diversos moments et penses que tens la realitat mig apamada; llavors, tot d'una, aquest coneixement, tan laboriosament adquirit, no et serveix absolutament de res».
El record i l'oblit, la memòria i la seua pèrdua. La pèrdua i el dol, sia viscut, anticipat (d'aquest no se n'ha parlat gaire, precisament per la seua naturalesa) o l'impossible (sa cosina petita va desaparèixer l'any 1973, molts anys després es descobriren les seves restes entre les víctimes dels assassins en sèrie, el matrimoni West). Les crisis personals («i cal tenir una crisi sobre això, és crucial tenir una crisi» sobre la teua visió canviant de la mort); i la de la mitjana edat, quan «mirar cap a l'altra banda es converteix en una feina a jornada complerta». La identitat i la decadència física i mental. L'acompanyament i la mort del pare, «ja no queda cap mitjancer entre jo i l'extinció».
Poques vegades he llegit reflexions, arribant a la confessió, tan lúcides, sinceres i encertades; prosaiques i esporgades de cap mena de romanticisme —fer-se gran és una merda, i petit una puta gran merda, fins a la desaparició, del pròxim, del proper, o tu ets el següent— sobre aquests temes; d'una sinceritat i alçada literària i humana d'aquest calibre.
Un d'aquells llibres que t'arriben i toquen profundament. Més si depasseu la quarantena, els cinquanta ja són d'usuari avançat... Si teniu a la vostra cura i càrrec als vostres grans, a algú altre. Si estimeu la literatura o, simplement la vida viscuda; la que no té cap doble, la que surt del maleït si mateix i mira de cara a l'altre, de fit a fit a les coses. La que no és indiferent amb el patiment ni s'inhibeix davant les circumstàncies.
O només mor amb nosaltres aquella «experiència» que no és compartida ni es comparteix, de la que no n'aprens res, malgrat resultar inútil per afrontar-les de nou, i de noves. De la que no se'n deixa testimoni, viscut, escrit o transmès; ni en queda record ni memòria, cap empremta. D'aquesta fixació en l'ànima i la memòria d'un altre ésser, d'un com i una manera de ser que ens acompanya de per vida, fins que aquestes també es desdibuixin i s'esgotin. La petita immortalitat, que en deia Kundera.
L'experiència no és un grau de coneixements tancats, sinó més aviat un màster en noves i obertes preguntes. I la dificultat està en com ens l'expliquem i allò que fem amb ella, la forma en què canvia la nostra percepció, lectura i interpretació, i doncs reaccions i respostes.
Sentir-se interpel·lat i no ser indiferent, encara ara i malgrat tot, n'és la tasca.